“Ho haveu vist?” i el circ de la tele

Ja fa sis anys de la primera aparició del programa Alguna Pregunta Més? a TV3. Ja fa sis anys que per tot Catalunya s’estenen les mítiques frases d’aquest espai. I és que qui no ha sentit alguna vegada “uuuui pues no me he traído las gafas del cerca?” o “le damos un aplauso y le dejamos que se vaya?”.

L’APM? ha traspassat sens dubte les fronteres que separen la televisió -la ficció- de la vida real i s’ha incorporat a les nostres vides d’una manera quasi imperceptible. Poc a poc, sense gairebé adonar-nos-en, el llenguatge d’aquest programa de zapping s’ha incrustat en el nostre vocabulari i ara apareix tan espontàniament com qualsevol de les paraules que diem habitualment, “i si no tinc raó me la tallo i em faig monja”. A més, és innegable que amb el seu sarcasme i el seu humor, el programa ens introdueix d’una manera fàcil i entretinguda en l’actualitat, en el que passa cada setmana al món i la manera com ho han tractat els mitjans.

El fenomen APM? no és l’única demostració de la influència que la televisió té en cadascun de nosaltres. “Luke soy tu padre” de la pel·lícula La Guerra de les Galàxies o el famosíssim “Como están ustedeees?” de Los payasos de la tele no només han traspassat els límits entre la pantalla i la vida real sinó que han aconseguit a més perdurar en el temps i formar part del llenguatge quotidià de la nostra societat.

Però Alguna Pregunta Més? ho ha aconseguit -i ho segueix fent- durant sis anys i amb un gran nombre de frases i expressions. Ara una dona que faci alguna cosa ben feta “es una mujer que es digna de admirar” i quan algú fa quelcom molt malament “és motiu de cese”. Encara que una persona no sigui una gran fan del programa, és indiscutible que d’alguna manera ja s’hi ha vist influenciada, i qui ho negui “nos está engañando, que no nos engañe, que nos diga la verdá”.

Cèlia Muns

Pareu les rotatives! Per sempre?

La supervivència o l’enterrament del paper. El debat està més obert que mai. Hi ha qui ni tan sols es planteja la possibilitat de la desaparició dels diaris tradicionals. Hi ha qui no se sap explicar com pot ser que encara existeixin.

Amb la caiguda de la publicitat -no només als diaris; a tots els mitjans de comunicació en general-, l’aparició constant de noves xarxes socials i plataformes de comunicació i el triomf indiscutible d’Internet ningú dubta que el futur de la premsa ja no està a les rotatives sinó a les pantalles. Una bona ploma o una gravadora ja no són els estris imprescindibles del bon periodista sinó que ara les adquisicions sine qua non per ser un gran professional són un smartphone d’última generació -amb innombrables i discutiblement útils aplicacions- i un compte de Twitter.

Tot i que la televisió i la ràdio han sucumbit inevitablement a la pressió d’Internet, la seva supervivència està molt més clara que en el cas de la premsa en paper. Aquests dos suports són gratuïts i no requereixen massa temps o concentració. Tot al contrari que en el cas dels diaris: tot i que el seu preu és molt baix, poca gent està disposada ja a comprar-los, i a més demanen temps i que la persona hi dediqui total atenció, ambdós cada vegada més escassos a la societat actual.

El cas del tancament de l’edició impresa de la revista nord-americana Newsweek és una alerta, la primera alarma del perill que suposa la situació actual per les rotatives de tot el món. Ja no es tracta d’actualitzar-se sinó simplement de sobreviure. És una guerra en la qual un bàndol ja ha guanyat i l’altre lluita per no desaparèixer.

No és difícil comprovar que cada vegada hi ha menys persones llegint el diari mentre fan una cervesa un diumenge al matí. La cervesa hi segueix sent, però el diari ha estat substituït per la seva versió digital, que la gent llegeix des del seu dispositiu mòbil.

Cèlia Muns

El món s’enfonsa… mira, un helicòpter!

El passat 11 de febrer el Papa Benet XVI va anunciar que renunciaria al seu càrrec. El 28 del mateix mes va dimitir oficialment, va ser el seu últim dia com a successor de Sant Pere. Des del minut zero el tema es va convertir en estrella de l’agenda-setting mundial. Tots els grans mitjans van convertir-ho en quelcom no només obligatori sinó primordial, el Papa i la seva decisió van passar a ser el Gran Tema.

A partir del dia 11 es parlava de la notícia dia sí, dia també. Qui serà el proper Papa? Quins són els principals candidats? Quan es celebrarà el conclave? Per què Benet XVI ha pres aquesta decisió? Els mitjans més sensacionalistes es dedicaven a parlar dels cardenals que podrien ocupar el tro del Vaticà, d’altres entrevistaven experts per analitzar la situació. Tothom va repassar el discurs de Joseph Ratzinger paraula per paraula, i als bisbes regionals els faltava temps per presentar-se a totes les cites a televisions, ràdios i entrevistes per premsa escrita. Les pàgines web dels mitjans es van omplir d’articles d’opinió, infogràfics, vídeos, anàlisis i una inacabable llista de productes de diferents tipus sobre l’assumpte papal.

L’apogeu de la situació, el clímax, va arribar el dia 28. Amb l’acomiadament oficial del líder de l’Església es va activar l’impressionant màquina mediàtica en tota la seva esplendor. Escamots de càmeres, reporters, corresponsals, enviats especials, especialistes, micròfons, cables i focus es van desplaçar a la Ciutat del Vaticà per poder oferir l’acte en directe. Centenars de periodistes i experts en l’audiovisual van arribar a les portes de la residència papal. Com si es tractés d’una guerra, un potent exèrcit del món dels mitjans es va mobilitzar. La televisió italiana va arribar a l’extrem d’armar un helicòpter per tal de seguir a Benet XVI en el seu trasllat de residència.

El que es va retransmetre: el Papa parlant -res d’inesperat: Joseph Ratzinger no va dir res d’imprevisible-, el Papa pujant a un helicòpter, l’helicòpter que transportava al Papa, i finalment el Papa a la seva nova residència. Poc més. Tot aquest desplegament mediàtic per oferir en directe el canvi de residència del recent ex-líder de l’Església.

I mentrestant sorgien nous casos de corrupció, i mentrestant hi havia assassinats a Síria, i mentrestant la crisi seguia el seu curs impecable de precarització de les condicions socials al món occidental, i mentrestant unes polèmiques eleccions italianes quedaven poc o molt emmascarades pel que passava a l’estat veí i mentrestant la vida continuava.

El món s’ensorra i els mitjans ens ofereixen mitja hora de vol d’helicòpter i infinites hores d’anàlisi i especulacions sobre el successor de Sant Pere.

Cèlia Muns

Total immunitat, i que ningú toqui a Su Majestad

Octubre de 2008, els joves Jaume Roura i Enric Stern són condemnats a pagar una multa de 2.700 euros per injúries contra la corona. Van cremar una fotografia del monarca espanyol en públic a la localitat de Girona el setembre de l’any anterior. El cas va causar tal rebombori que poc després centenars de persones cremaven públicament imatges de la monarquia per solidaritzar-se amb Roura i Stern. No hi va haver més multes, però la polèmica va durar mesos.

També octubre, però del 2012. La presentadora del programa Bestiari Il·lustrat del Canal 33 i l’escriptor Jair Domínguez són acusats de delicte contra la corona i hauran de declarar davant l’Audiència Nacional. Tot plegat per un episodi del Bestiari en el qual la periodista i Domínguez disparaven fictíciament contra dianes amb imatges de personatges coneguts: el periodista Salvador Sostres, Fèlix Millet i el rei Joan Carles I. Un episodi encara no acabat -tot just fa dos dies que Ballbè va declarar- que de moment ja ha portat la dimissió de la directora del programa, Mai Balaguer.

Fa només tres dies, 21 de febrer de 2013, el líder del Partit Socialista de Catalunya, Pere Navarro, va demanar en el Debat sobre l’Estat de la Nació l’abdicació del rei. No van fer falta ni 24 hores perquè tots els partits espanyols posessin el crit al cel per les declaracions del socialista. Fins i tot el PSOE va renegar de Navarro, posicionant-se totalment contra el que havia dit. La majoria de mitjans van parlar d’aquest fet, donant-hi una gran importància.

El rei és intocable.

Mentrestant, el monarca és acusat de col·laborar amb el seu gendre, Iñaki Urdangarín, en el famós Cas Noós. Un cas de corrupció i estafes en el qual Joan Carles I s’hi ha vist implicat pel soci d’Urdangarín, Diego Torres, que afirma que el rei havia ajudat als estafadors a aconseguir patrocinadors o simplement que coneixia el que estava fent el seu gendre.

Però al rei no li passarà res, perquè és intocable.

Urdangarín ha negat que la Casa Reial sabés res de les seves accions il·legals, i amb això ja n’hi haurà prou. Això serà suficient, no s’investigarà el rei, i molt menys serà condemnat per haver col·laborat en les estafes del seu gendre.

Potser Bestiari Il·lustrat feia una apologia una mica massa explícita a la violència. Potser el programa no va d’acord amb la política antiviolència de TVC -tot i que el rebombori ha estat desmesurat per una escena humorística que amb prou feines dura cinc minuts. Però Jair Domínguez fa unes declaracions més que interessants abans de disparar a la diana del monarca: “hi ha res més perillós que una imatge icònica, una imatge icònica de sobirania, que es representa amb una corona? Hi ha res més perillós que una persona que pugui sortir al carrer a disparar trets sense que li passi res?”

Cèlia Muns

Fracking o com destrossar el medi ambient

Un nord-americà obre l’aixeta de casa seva. Surt aigua. Tot normal. O això sembla. En el moment que aquest personatge acosta un llumí a l’aixeta… foc! Una gran flamarada surt paral·lela al raig d’aigua, envoltant-lo. Sembla inconcebible, incendiar l’aigua, però en algunes residències dels Estats Units el fenomen és una realitat. No, no és màgia; i sobretot, no, no ho fan expressament. És una de les conseqüències mediambientals més importants del fracking o fracturació hidràulica.

Aquesta tècnica d’extracció de petroli no és en absolut nova, fa més de 100 anys que es practica, espacialment als Estats Units, i avui dia les conseqüències són més que evidents. Es tracta d’injectar materials a pressió al subsòl prop de bosses de gas natural o petroli per tal d’ampliar les fractures al voltant d’aquestes i facilitar-ne així l’extracció. Actualment, els materials injectats més habituals són aigua barrejada amb sorra i elements químics, però en algunes ocasions s’empren altres líquids o escumes.

És força evident, fins i tot per persones poc expertes en l’assumpte, que aquesta tècnica comporta pràctiques de legalitat dubtosa que poden causar danys importants a la zona on s’aplica. I tot i així s’aplica. Aqüífers contaminats pels productes químics, terres infestades d’aquests productes que es converteixen en terrenys infèrtils, animals morts per aquests materials i escapaments de gas que es filtren fins i tot a les vivendes, creant el risc d’explosions en aquests edificis. Aquestes són les conseqüències demostrades del fracking. Les mateixes que els extractors de petroli d’arreu del món -evidentment- es neguen a acceptar.

La fracturació hidràulica és barata i permet aconseguir els jaciments de bosses no massa grans de manera ràpida i sense despeses importants. I per alguns això és suficient. Pensen que el fi justifica els mitjans. I sembla ser que a aquest grup de persones se’ls han sumat alguns dels polítics espanyols.

Des de finals del passat 2012 s’està contemplant la possibilitat de fer servir aquesta tècnica a diferents zones del país: País Basc, Castella la Manxa, Comunitat Valenciana i Catalunya. Sembla ser que en aquests llocs hi ha petites bosses de gas natural o petroli, i sembla ser que es donarà llum verda al fracking. A Catalunya, CiU, PPC i PSC ja hi ha donat el seu vistiplau, una majoria parlamentària que ha fet callar ràpidament les protestes d’ERC i ICV-EUIA, que demanaven la prohibició de la fracturació hidràulica a tot el país.

Davant d’aquesta realitat fa mesos que hi ha protestes populars contra el que es pretén fer al medi ambient d’aquestes zones, però han estat descaradament oblidades i ignorades. Els mitjans no se n’han fet un gran ressò, i els polítics dels grans partits tampoc. Perquè no els interessa. Una altra vegada es demostra el cas que la classe política espanyola fa a les protestes socials.

Cèlia Muns

I al final tothom hi està ficat. I al final no passa res.

Fèlix Millet, Luis Bárcenas, Oriol Pujol, Xavier Crespo, Manuel Bustos, Francisco Camps. I la llista podria continuar. Fa uns anys semblava difícil de posar aquestes persones en una mateixa frase, hauria estat complicat trobar el factor comú que els lligava. Però ara tothom sap quin és aquest factor comú: la corrupció. Alguns estan en el grup presumptament, d’altres ja ni tan sols es poden emparar en la presumpció.

Últimament la corrupció està a l’ordre del dia, pràcticament cada setmana se’n destapen nous casos i cada dia els principals diaris i informatius obren amb aquest tema. L’agenda setting del país es centra en comptes il·legals, paradisos fiscals, diner negre i sobres per sotamà.

El cas més escandalós -fins el moment- és el “cas Bárcenas”, que destapa els comptes il·legals del Partit Popular des de 1990 fins a 2008 -amb un buit sense dades de 1994 a 1996. Gairebé dues dècades de noms i xifres en una llibreta secreta de l’ex-tresorer del partit que imputen als principals dirigents del partit que, malgrat l’escàndol, està al capdavant del país. La importància de l’assumpte creix exponencialment amb el fet que l’actual president espanyol, Mariano Rajoy, apareix fins a deu ocasions en la llibreta de Bárcenas, on es descobreix que fins l’any 2008 aquest havia cobrat fins a 320 mil euros de manera il·legal.

Tot aquest assumpte ha estat destapat principalment pel diari ‘El País’, que ha pogut accedir a tots aquests documents i els ha posat immediatament a la completa disposició dels lectors. Fins i tot han creat un sistema perquè des de la seva pàgina web es puguin filtrar els comptes segons els noms, les xifres i el període que hi apareixen. Un exemple doncs de bon periodisme i de transparència en aquest mitjà.

Tan o més sorprenent que el destapament d’aquests documents és la reacció del Partit Popular: la negació absoluta. Els dirigents que apareixen a la llibreta de l’ex-tresorer del partit han negat la seva participació en qualsevol cas que impliqui corrupció. Mariano Rajoy ha declarat en més d’una ocasió que mai ha rebut diner il·legal, dient fins i tot que si hagués continuat en el sector privat hauria guanyat més diners que exercint de president del govern. Tot i així el líder popular s’ha delatat amb algunes paraules o fets, com per exemple no acceptar preguntes dels periodistes en una roda de premsa a la qual ni tan sols hi era present físicament o declarar que “El que s’ha dit sobre mi i els meus companys no és cert. Excepte algunes coses.”

Però amb tot, el més sorprenent (per dir-ho d’alguna manera) no és que la corrupció estigui present a les cúpules de pràcticament tots els partits i institucions del país sinó el fet que amb prou feines s’investigui policialment sobre aquests casos, que les persones que han cobrat il·legalment -i si són diners públics el greuge es fa més gran- puguin anar a esquiar tranquil·lament. Segurament amb la consciència molt tranquil·la. Fèlix Millet, Luis Bárcenas, Oriol Pujol, Xavier Crespo, Manuel Bustos, Francisco Camps. Tots continuen en llibertat. D’alguns fins i tot sembla que ens n’haguem oblidat, alguns ja ni tan sols apareixen als mitjans. Però això sí, a una mare a l’atur que roba 150 euros per donar menjar als seus fills cal posar-la a la presó immediatament.

Cèlia Muns

Parla per qui no ho pot fer

Parla d’en Dídac. Però qui és en Dídac? En Dídac és un noi català, de Barberà del Vallès. En Dídac està a Brasil, i hi està per ajudar a la tribu indígena dels Guaraní-Kaiowà, per evitar que els segueixin assassinant i aconseguir que no els expropiïn les poques terres que els queden. I per què tothom parla d’en Dídac? Com és que hi ha tanta gent que sap qui és en Dídac i què està fent ara mateix?

La resposta és evident: xarxes socials. Cada dia es fa més clar que les xarxes socials són el nou mitjà de comunicació, un instrument de difusió molt més ràpid i eficaç que els mitjans tradicionals; el futur del periodisme. Si sabem qui és en Dídac és perquè una amiga seva ha fet un vídeo explicant-ne la història, l’ha penjat al portal Youtube i ha demanat que es difongués. I s’ha difós. S’ha escampat ràpidament per facebook i twitter i en tan sols un mes el vídeo ha aconseguit gairebé 100.000 visites i ha estat traduït i subtitulat a sis llengües. I no acaba aquí. Per projectar-se a nivell internacional i aconseguir la veu que els mitjans de comunicació els neguen, els Guaraní-Kaiowà han creat un bloc on es poden seguir tots els moviments de la seva organització.

Amb aquesta difusió a través de la xarxa, aquest col·lectiu ha aconseguit no només que es parli dels seus problemes sinó que s’organitzin protestes contra el que els està passant. Fins i tot alguns mitjans tradicionals han escrit sobre fenomen. Això no hauria estat possible amb els mitjans tradicionals. Els principals diaris, ràdios i televisions d’arreu del món tenen un espai limitat i es dediquen a seguir l’agenda setting, el que cal dir cada dia, les coses de les quals cal parlar. I les minories, els “petits” temes o conflictes queden en segon pla. Però això ha canviat amb Internet, amb els blocs, amb Youtube, amb Facebook, Twitter… Si els mitjans de tota la vida no donen veu a tothom qui demana tenir-ne, la xarxa sí que ho fa.

Un altre exemple d’aquest fenomen és la campanya Kony 2012. Gairebé 100 milions de visites en un any. Pràcticament el mateix cas: un jove nord-americà decideix penjar un vídeo a Youtube per denunciar les injustícies de les guerrilles a la República Democràtica del Congo. El tema, ignorat anteriorment pels mitjans, va passar a ser tema de conversa recorrent. Ara tothom coneix la situació d’aquest país, i tot gràcies a la xarxa.

Una de les funcions principals del periodisme és donar veu a aquells col·lectius que no en tenen, i fins ara aquesta funció ha estat força ignorada. Però el futur de la professió, Internet, permet posar-hi una solució: tothom pot tenir veu, tothom pot dir la seva. No tot el que està a les xarxes socials és periodisme, però és evident que aquestes donen eines als periodistes per millorar la professió. Els nous mitjans donen veu als qui fins ara se’ls hi havia negat.

Cèlia Muns

L’art d’informar

Una imatge val més que mil paraules? Depèn de la imatge, està clar. El que sí que és segur és que una imatge pot ajudar a entendre les paraules que acompanya o fins i tot canviar-ne la interpretació que en fa un lector. A vegades només fa falta una fotografia per entendre el significat de tot un article, i potser aquesta fotografia farà que comprenguem el significat de frases massa complicades.

En el món del periodisme, si es decideix acompanyar un text amb una imatge, escollir-la és tan important com escollir cada paraula del text. Hi ha fotografies que editorialitzen, que ens fan entendre quina és la posició del mitjà o del periodista sobre un tema concret; hi ha fotografies que emocionen, que fan que el lector s’interessi pel tema; i hi ha fotografies que expliquen una situació, que només fa falta mirar-les per saber què ens dirà l’article.

Trobem molts exemples de la importància de la imatge en el món periodístic. Sense anar més lluny, en el tractament de la votació sobre la sobirania de Catalunya respecte el dret a fer una consulta sobre l’autodeterminació, les fotografies que han escollit diaris amb punts de vista oposats parlen per si mateixes. El diari ABC ha publicat en el seu article “Mas asegura que los catalanes <<ya no se fían del gobierno español>>” una fotografia del President amb cara de preocupació i on apareix de fons Oriol Junqueras, també amb expressió seriosa. Mentrestant, el diari editat a Catalunya El Punt Avui publica una imatge completament oposada en la notícia “El Parlament aprova la declaració de sobirania“, on es veuen els líders de CiU, ERC i ICV-EUiA clarament contents i satisfets.

Es tracta clarament de dos casos en els quals es fan servir les imatges com a element editorialitzador, expressen les diferents opinions dels mitjans en els quals les trobem. Però també es pot fer un ús més neutral de les fotografies. En el cobriment de la mateixa notícia, el diari El País aposta per una galeria d’imatges sobre el tema sota el títol “Los focos del Parlament“. D’aquesta manera, el lector ppot contextualitzar i entendre la notícia sense que el mitjà tingui la necessitat de posicionar-se. Trobem doncs imatges de totes les cares i les posicions possibles de la notícia.

Els mitjans saben molt bé la força que tenen les fotografies i l’aprofiten constantment en cadascuna de les seves publicacions. Els lectors cada vegada llegeixen menys els textos, i en aquest context en el qual informar-se s’ha convertit en sinònim de fer una ullada ràpida a les pàgines web dels mitjans, les imatges esdevenen un element clau per informar.

Fotografies de guerra, de polítics donant-se la mà, d’óssos polars nedant entre icebergs desfets, d’incendis, nens africans morts de gana i la desforestació de l’Amazones. El fotoperiodisme s’ha convertit en un element d’informació més en el dia a dia dels lectors de mitjans, i cada vegada aquest element agafa més i més força. I és que a vegades, una imatge val més que mil paraules.

Cèlia Muns

El món en dos bàndols per 25.000 quilòmetres quadrats

El problema Israel – Palestina ha anat més enllà de la zona dels conflictes armats des dels seus inicis, fa més de 70 anys. Quan al 1948 es va decidir crear l’Estat d’Israel sobre el territori de Palestina -quedant aquesta fragmentada- els Estats Units d’Amèrica van ser els grans defensors de la resolució. La primera potència mundial es va convertir des d’aquell moment en el gran recolzament del país jueu. Però no tothom opina el mateix.

El passat 29 de novembre la ONU va acceptar a Palestina com a Estat observador. No podran votar, però els palestins tindran veu per opinar. 138 països a favor, 41 abstencions. Nou vots en contra. D’entre els quals un d’especialment significatiu: Estats Units deixava clar el seu recolzament a l’estat jueu. Però al contrari del que sol passar, el món no va seguir la corrent al gegant americà. Pràcticament tota Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud van donar suport als palestins.

Europa però no es va mullar tant. Dues de les grans potències del continent, entre d’altres, van optar per l’abstenció: Alemanya i el Gran Bretanya. Tot i així hi va haver vots a favor com els d’Espanya, França o Dinamarca, i entre abstencions i vots positius només hi va haver un estat europeu que va seguir el camí nord-americà: la República Txeca.

El que va passar en aquestes votacions no és només rellavant pel conjunt palestí, ni tan sols pel món àrab, sinó que demostra el que cada dia és més evident: els Estats Units perden força. El món s’atreveix a portar-los la contrària. Ja no programen l’agenda mundial, ja no controlen el que passa. El gegant americà es fa petit mentre que d’altres països com la Xina o Brasil comencen a fer-se prou grans com per competir-hi.

Si el conflicte entre jueus i palestins és -i sempre ha set- tan important per tot el món, és precisament pel suport incondicional que EUA ha donat des de la creació d’Israel a aquest estat. Cada dia la premsa parla del problema d’aquesta zona, cada dia ens n’arriben noves imatges. Hem vist els refugiats palestins, bombardejos a Jerusalem, tancs a la franja de Gaza, els assentaments jueus a Cisjordània. I ho ha vist tot el món. I ara tot plegat està agafant una nova dimensió: Estats Units perd força per donar-ne a les potències emergents, i cal veure com es posicionaran aquestes davant l’enfrontament. Mentrestant el món àrab es fa fort, cada dia guanya més rellevància internacional i no és cap secret que la lluita dels palestins és la lluita de tot el poble àrab. Sempre havia semblat que Palestina estava sentenciada perquè Estats Units l’havia condemnat, però ara això ja no està tan clar.

Cèlia Muns