Parla per qui no ho pot fer

Parla d’en Dídac. Però qui és en Dídac? En Dídac és un noi català, de Barberà del Vallès. En Dídac està a Brasil, i hi està per ajudar a la tribu indígena dels Guaraní-Kaiowà, per evitar que els segueixin assassinant i aconseguir que no els expropiïn les poques terres que els queden. I per què tothom parla d’en Dídac? Com és que hi ha tanta gent que sap qui és en Dídac i què està fent ara mateix?

Sin título-1

La resposta és evident: xarxes socials. Cada dia es fa més clar que les xarxes socials són el nou mitjà de comunicació, un instrument de difusió molt més ràpid i eficaç que els mitjans tradicionals; el futur del periodisme. Si sabem qui és en Dídac és perquè una amiga seva ha fet un vídeo explicant-ne la història, l’ha penjat al portal Youtube i ha demanat que es difongués. I s’ha difós. S’ha escampat ràpidament per facebook i twitter i en tan sols un mes el vídeo ha aconseguit gairebé 100.000 visites i ha estat traduït i subtitulat a sis llengües. I no acaba aquí. Per projectar-se a nivell internacional i aconseguir la veu que els mitjans de comunicació els neguen, els Guaraní-Kaiowà han creat un bloc on es poden seguir tots els moviments de la seva organització.

Amb aquesta difusió a través de la xarxa, aquest col·lectiu ha aconseguit no només que es parli dels seus problemes sinó que s’organitzin protestes contra el que els està passant. Fins i tot alguns mitjans tradicionals han escrit sobre fenomen. Això no hauria estat possible amb els mitjans tradicionals. Els principals diaris, ràdios i televisions d’arreu del món tenen un espai limitat i es dediquen a seguir l’agenda setting, el que cal dir cada dia, les coses de les quals cal parlar. I les minories, els “petits” temes o conflictes queden en segon pla. Però això ha canviat amb Internet, amb els blocs, amb Youtube, amb Facebook, Twitter… Si els mitjans de tota la vida no donen veu a tothom qui demana tenir-ne, la xarxa sí que ho fa.

Un altre exemple d’aquest fenomen és la campanya Kony 2012. Gairebé 100 milions de visites en un any. Pràcticament el mateix cas: un jove nord-americà decideix penjar un vídeo a Youtube per denunciar les injustícies de les guerrilles a la República Democràtica del Congo. El tema, ignorat anteriorment pels mitjans, va passar a ser tema de conversa recorrent. Ara tothom coneix la situació d’aquest país, i tot gràcies a la xarxa.

Una de les funcions principals del periodisme és donar veu a aquells col·lectius que no en tenen, i fins ara aquesta funció ha estat força ignorada. Però el futur de la professió, Internet, permet posar-hi una solució: tothom pot tenir veu, tothom pot dir la seva. No tot el que està a les xarxes socials és periodisme, però és evident que aquestes donen eines als periodistes per millorar la professió. Els nous mitjans donen veu als qui fins ara se’ls hi havia negat.

Cèlia Muns

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s